Què és Nadal?




    Nadal és deixar que Jesús neixi al nostre cor. A Betlem va celebrar la seva arribada a aquest món enmig de persones senzilles.

    Quan somiem amb un paradís perdut, on hi ha l'arbre de la vida, pensem que el veritable arbre de la vida no és lluny de nosaltres, no és allargar les cèl·lules del nostre cos uns anys més, o transmetre certes dades a través del món informàtic perquè la nostra saviesa no es perdi ni buscar-lo a l'altra banda de l'univers en algun paratge d'un món perdut. Ho tenim avui a Jesús, fruit de l'arbre de la vida, la vida mateixa, que es fa menjar per obrir-nos a aquest paradís enyorat, ja que Betlem significa “casa de pa”: Jesús neix per donar-nos vida amb el seu menjar, pa de la vida , salvació. Ens porta la llum perquè puguem veure-ho tot des de la mirada de fills de Déu. Enmig d'aquella nit de Nadal, potser fosca perquè al món hi ha penes, ens arriba un missatge: "als qui el van rebre, els dóna poder per ser fills de Déu".

    Avui fa 800 anys (va ser el 1223) Sant Francesc d'Assís, al poblet de Greccio, va voler celebrar el Nadal en una petita cova d'un bosc, i va fer un “pessebre viu” amb persones que representaven Maria, Josep, un nadó que va fer de Jesús, els pastors i seguint el relat de l'Evangeli de Sant Lluc, després de tocar les campanes de l'església, va convocar el poble a una celebració especial!… i amb la llum de torxes es van dirigir al lloc indicat, en veure l'espectacle van caure de genolls sorpresos, i van celebrar el primer Nadal de la història, després es va celebrar allà mateix la Missa.

    Jesús, “llum del món”, ens demana fer-nos nens amb ell, fills de Déu. Que la proximitat amb Jesús nen ens faci saber mirar com nens cada dia de l'any, veure-ho tot amb ulls nous de qui se sap segur en mans de Déu! La raó més profunda de l'alegria és que som fills de Déu.

    Així hi haurà pau al nostre voltant, ja que «la pau comença per un somriure»; i encara que hi hagi dificultats al món, foscor, aquesta llum anirà desfent el gel de tants cors, si sabem portar aquesta calor des del nostre cor al nostre voltant, així hi haurà més persones amb més amor, i es farà "massa crítica" per a una "reacció en cadena". Sant Agustí aconsella: «Diuen que els temps són dolents, difícils. Visquem bé i els temps es tornaran bons. Nosaltres som els temps! ¡Els temps són el que som nosaltres!». Bon Nadal!

Etiquetes de comentaris: , ,

Cant Espiritual Maragall

ELS REIS MAGS són de veritat?

 


Em va agradar aquest escrit que copio:

Hola a tots!

Com a pares, tiets, avis o mestres tots hem passat per aquesta pregunta...

o ens falta poc perquè ens la facin !.

Quan vaig llegir aquest conte vaig pensar “quina pena no haver-ho llegit

abans, quan els meus fills m’ho van preguntar “.

Per als que encara esteu a temps, aquí va el conte:

El pare va arribar a casa, i com sempre la seva filla Júlia el va rebre saltant

d’alegria. Però aquell dia, a mitjans de desembre, la seva mirada ja avisava que

alguna cosa passava pel seu cap. El pare, que es va adonar de seguida li va

preguntar

- Júlia què et passa ?”.

La nena se’l va mirar seriosament i li va preguntar

- “pare, si et faig una pregunta em diràs la veritat?”.

Com us podeu imaginar el pare ja va començar a preocupar-se per la pregunta, ja

que la seva filla era especialista en preguntes difícils.

-“Pare, existeixen els Reis Mags?”

El pare de la Júlia es va quedar mut... encara era massa petita per aquesta

pregunta!.

-“les nenes diuen que són els pares. És veritat?”

-“I tu filla, què creus?”

-“no ho sé papà, a vegades que sí, i a vegades què no. Crec que sí perquè t’ho

m’ho expliques, però com que les nenes diuen això?”

-“doncs mira Júlia, efectivament són els pares els que posen els regals.. però...”

-“llavors és veritat?, m’heu enganyat !”- va tallar la nena amb els ulls plorosos.

-“No, no, escolta Júlia, mai t’hem enganyat perquè els Reis Mags sí que existeixen”

va respondre el pare agafant en braços a la Júlia.

-“Llavors no ho entenc !”

-“seiem que t’explicaré tota la història” -va dir el pare mentre seien plegats al sofà-

.

“Quan el nens Jesús va néixer, tres Reis Mags d’Orient guiats per una gran estrella

es van apropar al Portal per adorar-lo. Li van dur regals en prova d’amor. El més

ancià dels Reis, en Melcior va dir:

-“És meravellós veure tant feliç a un nen!, hauríem de dur regals a tots els nens i

nenes del món i veure el feliços que serien”

-“Oh sí!-va exclamar Gaspar- és una bona idea, però com ho farem per arribar a

tants milions de nens i nenes en una sola nit?”

-“certament seria fantàstic -va dir en Baltasar- però encara que siguem Mags ens

seria molt difícil recórrer tot el món en una nit lliurant regals. Però seria tant

bonic!”

Els tres Reis es van posar molt tristos, però llavors en Baltasar, el Rei més positiu

de tots va dir:

-“ja ho tinc!”

-“Baltasar- va dir el Rei Melcior- necessitaríem milions de patges, gairebé un per

cada nen i nena. No existeixen tant patges!”.

-“Tens raó Melcior, -va dir en Baltasar- però que et semblaria si aconseguís no un,

sinó dos patges per nen?”

-“Seria meravellós Baltasar- va dir en Gaspar-, però no serveix qualsevol, han de

ser patges que estimin molt als nens!”.

-“Sí, es clar, això és fonamental – va dir en Melcior- i a més haurien de conèixer

molt bé els desitjos dels nens i nenes, això és bàsic per un patge”.

-“Doncs digueu-me, benvolguts companys meus: hi ha algú que estimi més als

nens i els conegui millor que els seus propis pares?”-va dir en Baltasar amb la

mirada triomfant.

Els tres Reis es van mirar assentint i comprenen la gran idea del rei Baltasar. I amb

la màgia poderosa que només tres grans Reis Mags i Savis tenen van dir:

-“ordenem que per Nadal, commemorant aquest moment, tots els pares i

mares es converteixin en els nostres patges i que, en el nostre nom i de la

nostra part, regalin als seus fills i filles els regals que desitgin. També

ordeno que mentre els infants siguin petits, el lliurament dels regals es faci

com si ho fessin els propis Reis Mags. Però quan els nens siguin

suficientment grans per entendre això, els pares els explicaran aquesta

història i a partir de llavors, cada Nadal, els nens i nenes també faran

regals als seus pares en prova d’afecte. I recordaran que gràcies a Tres

Reis Mags tots són més feliços” .

Llavors la Júlia es va aixecar, li va donar un petó al seu pare i li va dir:

-“Ara sí que ho entenc, i estic molt contenta. No sé si tindré prou diners per a

comprar-vos algun regal, però per l’any que ve ja en guardaré més”.

I mentre la Júlia i el seu pare s’abraçaven, des del cel els Tres Reis Mags

contemplaven l’escena tremendament satisfets... un cop més.

Doncs fins aquí aquest conte, potser ho podreu fer servir, ho potser no... en tot cas

és un tendre conte de Nadal què ens ha encantat reescriure per a vosaltres!!!

Bon Nadal a tots

Etiquetes de comentaris: , ,

EL SILENCI QUE AGRADA A DÉU

El proppassat 18 de desembre, amb ocasió de l'oració de l´Àngelus, el Sant Pare ens exhortava, a “deixar-nos contagiar pel silenci de Sant Josep”. Constatava amb això la gran necessitat de cultivar el recolliment interior per acollir i custodiar Jesús a la nostra vida, i afavorir l'escolta de la veu de Déu. Això és especialment necessari en el context al qual vivim, un món amb freqüència massa sorollós i amb una tal multiplicitat de missatges que empeny a la dispersió. El mes de març, al qual celebrem la seva Festa, és una bona ocasió per aprofundir-hi.
Aquest silenci de Sant Josep, que ha de ser el nostre model, no es deu a un buit interior, sinó que està ple de la contemplació del misteri de Déu i la disponibilitat total a la voluntat divina i al servei del proïsme. És un silenci que acull la Paraula de Déu i està entreteixit de pregària constant; pregària de benedicció del Senyor, d'adoració de la seva santa voluntat i de confiança sense reserves en la seva providència. Així doncs, és un silenci actiu que selecciona els continguts: deixa fora tot el que no ve de Déu, i s'omple de tot el que prové de la Gràcia.
En imitar aquest valuós silenci haig de vigilar i esforçar-me en dos aspectes:

1er-A què paro l´oïda (què deixo entrar en el meu món interior). És humanament impossible atendre a tots els missatges que se'm proposen, necessito triar. Però, a més, no tot convé ni és bo. No són bons qualsevol programa de televisió, conversa, lectura...Alguns corrompen la meva ànima o m´hi posen en perill; haig d'evitar-les igual com evito els tolls i fangars, a fi de no embrutar del tot casa meva en entrar amb els peus enllotats. I si m'he embrutat, em rento a la confessió i torno a començar amb més força. Evitaré la informació que no m'edifica sinó que em destrueix, sobre coses que em facin perdre el temps o la virtut, xafarderies, calúmnies, etc. En assumptes que he de conèixer per a exercir la meva professió o formar-me, haig de buscar una font fidedigna, una persona sàvia que m'aconselli, un bon llibre o publicació. Molt en particular, per a conèixer el Magisteri de l'Església, tot el que Ella afirma quant a la Fe o altres qüestions, he de buscar-ho a les fonts mateixes i no a la primera notícia, probablement deformada, que escolti per televisió.
“No tinc temps”, “no tinc capacitat”, és el primer que em ve al cap, però si sóc sincer comprovo que per a comprar un pis o un cotxe, o buscar remei a una malaltia, poso molt més esforç. Quant més hauria de lluitar per la salut de la meva ànima i la dels que m'envolten! Déu no em demana més enllà de la meva capacitat; li demanaré, doncs, que m'ajudi i posaré tot de la meva part. Un bon propòsit per a aquesta Quaresma podria ser llegir la primera encíclica de Benet XVI, “Déu és amor” (Deus caritas est). El Papa s'ha esforçat en escriure-la en termes assequibles per a ajudar-nos a comprendre el seu contingut.
Si Déu camina sempre al meu costat, Ell que ho sap tot, que coneix perfectament el present, el passat i el futur; si està desitjant ajudar-me en les decisions de la meva vida, avisar-me dels perills (com va fer amb Sant Josep per mitjà de l´Àngel –Cf Mt 1, 20-21; 2, 13-15-), conduir-me cap a la meva felicitat, ¿No constituirà una “santa astúcia” aprendre a escoltar la seva veu i convidar-lo constantment a entrar en el meu cor i demanar-li consell en tot?
La recitació de jaculatòries al llarg del dia ajuda molt per a assolir de Déu el do del silenci interior i mantenir-se en sintonia amb el seu Cor.
De vegades s´ha menyspreat el valor de les jaculatòries al·legant la seva monotonia, o que poden esdevenir una pregària mecànica. Val la pena, certament, esforçar-se a fi que el cor i la intel·ligència diguin el mateix que repeteix la boca, però encara que de vegades no ho assolíssim, constitueixen una bona plataforma per a una pregària més profunda i per a mantenir la presència de Déu a qualsevol indret, al llarg de tota la jornada. També són de gran valor pel fet de dedicar, amb elles, algunes energies i facultats corporals a Déu (no oblidem que no som només esperit). També per a evitar aquells pensaments que freqüentment ens envaeixen i ens allunyarien del bé. En algunes circumstàncies molt difícils per a la vida espiritual (gran aridesa, malaltia, un gran sofriment...), poden constituir un agafall d´emergència per a mantenir ferma la unió amb Déu, malgrat les dificultats. A propòsit d'això, em ve a la ment el testimoni colpidor d'una dona, el fill de deu anys de la qual va morir en un terrible accident, a causa de la negligència en el manteniment de les instal·lacions d'un petit hostal. Precisament tota la família havia decidit passar uns dies allà, per a refer-se d'un seguit d'esdeveniments funestos, entre els quals un era l'incendi de la llar familiar. Deia: “Era l'única pregària que podia practicar; l'ànim destrossat, el patiment tan gran, impedien al meu cor dirigir-se a Déu; només podia elevar una pregària recitada amb els llavis, per pura força de voluntat; va ser la meva taula de salvació”.
Tinguem en compte, no obstant això, que la recitació de jaculatòries no és similar a l'ús que es fa dels mantres en algunes disciplines orientals; no és un instrument per a ajudar-nos a concentrar-nos o relaxar-nos. No és simplement part d'un '
ioga cristià' o un tipus de 'meditació transcendental'; es tracta d'una invocació dirigida a una altra persona: Déu fet Home, Jesucrist, el nostre Salvador i Redemptor, directament, o demanant la mediació de la Verge Santíssima o d´algun Sant.
Són exemples de
jaculatòries la simple invocació dels noms de Jesús, Maria o Josep; o els tres alhora; o la molt freqüent: “Jesús, Fill de Déu, tingueu pietat de mi, pecador”, formada per elements de la Sagrada Escriptura.

El Sant Pare ens ha donat encara més consells referits al cultiu del silenci interior. En el seu missatge per a la XXI Jornada Mundial de la Joventut que se celebrarà, a nivell diocesà, el 9 d'abril de 2006, Diumenge de Rams, ens ha proposat el següent tema per a la reflexió:
"La teva paraula fa llum als meus passos,
és la claror que m´il·lumina el camí." (Sal 118[119],105)

Però, per que la paraula de Déu il·lumini la meva vida, he d'aprendre a escoltar-la. Com formar-se un cor capaç d'escoltar-la? Ens ho respon el Papa: «Això s'aconsegueix meditant-la sense parar i romanent arrelats en ella, mitjançant l'esforç de conèixer-la cada cop més bé.»
Ens ha exhortat, en fi, a «adquirir intimitat amb la Bíblia, a tenir-la a mà, perquè sigui per a nosaltres com una brúixola que indica el camí a seguir: Llegint-la, aprendreu a conèixer Crist. Sant Jeroni observa en referència a això: "El desconeixement de les Escriptures és desconeixement de Crist" (PL 24,17; cf. Dei Verbum, 25). »
A més, la lectura, l'estudi i la meditació de la Paraula han de conduir després a una vida de coherent adhesió a Crist, a la seva Església (que custodia a un tresor de tan gran valor, l´interpreta amb autoritat i ens permet d´accedir a ell) i a la seva doctrina. Ja ens ho adverteix l'apòstol Jaume: "Poseu en pràctica la Paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos." (Jm 1,22).
Afegeix el Sant Pare: «Estimats joves, mediteu sovint la paraula de Déu, i deixeu que l'Esperit Sant sigui el vostre mestre. Descobrireu llavors que el pensament de Déu no és el dels homes; sereu portats a contemplar el Déu veritable i a llegir els esdeveniments de la Història amb els seus ulls; gustareu en plenitud l'alegria que neix de la veritat. En el camí de la vida, que no és fàcil ni està exempt d'insídies, podreu trobar dificultats i sofriments. La presència amorosa de Déu, per mitjà de la seva paraula, és una torxa que dissipa les tenebres de la por i il·lumina el camí, també en els moments més difícils.
(...)La paraula de Déu és un "arma" indispensable en la lluita espiritual; ella actua eficaçment i dóna fruit si aprenem a escoltar-la per a obeir-la després. Explica el Catecisme de l'Església Catòlica: "Obeir (ob-audire) en la fe, és sotmetre's lliurement a la Paraula escoltada, perquè la seva veritat està garantida per Déu, la Veritat mateixa" (n. 144).
(...)Qui escolta la paraula de Déu i es remet sempre a ella posa la seva pròpia existència sobre un fonament sòlid. "Tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, - diu Jesús – s´assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca" (Mt 7,24): no cedirà a les inclemències del temps. »

2on-Què expresso (de paraula o d´obra). Que tingui sempre present que aquell de qui estic a punt de parlar, o a qui estic a punt de parlar, és el meu germà. I abans em pregunti: És veritat el que diré? N´estic segur, d'això? Convé que ho digui a aquesta persona i en aquest moment? Com ho diré? (que sigui sempre amb humilitat i amor) Que demani a Déu que sigui Ell qui inspiri les meves paraules segons el seu voler.


Veniu Esperit Sant, Esperit de fortalesa i de testimoniatge, i feu-me capaç de proclamar sense temença l´Evangeli fins els extrems de la terra. Maria, mare i guia meva, ensenya´m a acollir la Paraula de Déu, a conservar-la i a meditar-la en el meu cor (cfr. Llc 2,19) com ho vas fer tu al llarg de la teva vida. Encoratja´m a dir el meu “sí” al Senyor, vivint l´obediència de la fe. Ajuda´m a mantenir-me ferm en la fe, constant en l´esperança perseverant en la caritat, sempre dòcil a la paraula de Déu.
Sant Josep Gloriós, sigues tu el meu Mestre en l´exercici del silenci veritable (aquest que em fa possible escoltar Déu, els altres i el meu propi cor) i escriu el meu nom al teu cor i als de Jesús i Maria.

“LES CHORISTES” (Els nois del cor)

(Reflexions sobre la pel·lícula “Els nois del cor” -estrenada al 2004 i dirigida per Christophe Barratier-)

TOT RESSEGUINT EL CAMÍ DE L'ESPERANÇA

Vois sur ton chemin
gamins oubliés, égarés.
Donne leur la main
pour les mener
vers d´autres lendemains.

Sens au coeur de la nuit
l´onde d´espoir
ardeur de la vie.
Sentiers de gloire

Bonheurs enfantins
trop vite oubliés, effacés.
Une lumière dorée brille sans fin
tout au bout du chemin.


Mira pel camí
els nens oblidats, perduts.
Dóna'ls la teva mà
per a conduir-los
vers un altre demà .

Sent enmig de la nit
l'onada d'esperança
i l'ànsia de viure.
Senderes de glòria

Alegries infantils
oblidades massa d´hora,esborrades.
Una llum daurada brilla eternament a tot el llarg del camí.

Llostregen els albors dels anys setanta quan Christophe Barratier, tímid i solitari, espera en va, com tots els dissabtes, que el seu pare el vingui a buscar. Als seus vuit anys, ja ha hagut de separar-se d´ell i de la seva mare per anar-se´n a viure amb la seva àvia. Però un dia la seva ànima infantil es commou captivada per un sentiment nou i intens: ha vist a la televisió una pel·lícula: “La cage aux rossignols” (Jean Dréville, 1945); l´emoció que en ella desperten les veus infantils i el personatge del músic fracassat qui, malgrat tot, s´esforça per millorar el món dels que l´envolten, li obre horitzons interiors, camins lluminosos...

“Vaig estudiar música i, per la disciplina i concentració que exigeix, em va convertir en un nen diferent dintre d´aquell univers hostil. Fou un baló d´oxigen, una salvació.” (Cristophe Barratier)

Dècades més tard (l´any 2004) Cristophe Barratier, amb una nova versió del relat, ens convida, també a nosaltres, agombolats per la calidesa de les seves entranyables vivències, a submergir-nos en aquest micromón del correccional “El fons de l´estany”. Resseguirem, de la mà de Clément Mathieu i tots els altres protagonistes, el camí de l´esperança; aquest camí de fe, esforç i plenitud que transfigura l´hivern del sensesentit en una primavera d´amor i motivació interior.

“Això és el que més m´agrada del cinema, i el que tenen en comú les meves pel·lícules preferides: com pot contribuir un individu a millorar el món? Sé que el cinema no pot canviar les coses, però pot despertar les ganes d´intentar-ho. M´agrada sortir de veure una pel·lícula amb ganes d´identificar-me amb el personatge principal. L´ensenyança de Clément Mathieu no es limita a unes simples lliçons de música sinó que és una lliçó de vida. A “ELS NOIS DEL COR” hi ha tres temes: la primera infantesa, la música i l´ensenyament”. (Cristophe Barratier)

L´argument no és nou; els personatges, el desenvolupament de la història, són força previsibles. Àdhuc hi ha una certa gratuïtat en l´ús d´expressions grolleres. Tanmateix és una d´aquelles pel·lícules amb encant que romanen dintre d´un, de vegades durant molt de temps, encomanant la seva amable i esperançada visió de la vida; dient coses, suggerint al cor altres maneres de mirar-se el món, assenyalant nous camins per viure i conviure. Quan succeeix això és quelcom meravellós i alhora misteriós. Com aquelles històries bones que antany es transmetien de pares a fills, sempre les mateixes, però contínuament enriquides pel cor de qui les explicava, perennement esperonadores , “ els nois del cor” reïx a fer de l´espectador una persona millor. Arriba a l'ànima i, per això mateix, de vegades, deslliga emocions contradictòries, doncs toca aquesta ferida profunda de la nostàlgia de la bellesa, i de que el bé acabi triomfant sobre el mal. Desenganyats, moltes vegades, per la realitat, se'ns figura massa dolç el “happy end” (això que se sol dir col·loquialment en sortir del cinema de que “s'imposa controlar les càries i analitzar la glucosa en sang a fi d´evitar mals majors”). Però no ens deixem desanimar: més tard o més d'hora, el bé sempre acabarà vencent al mal. La història, la gran Història de la humanitat, no s´acaba a la Creu, sinó a la Resurrecció.
Iniciem el viatge i s'obre davant nostre un llarg flash-back que ens trasllada al fred hivern de 1949, en plena postguerra. Abunden llavors els orfes i també els nens (i, com no, els adults) amb greus manques d'afecte i de punts de referència sòlids, a causa de les peremptòries preocupacions del moment. -De manera gairebé espontània ens ve a la ment el moment present, al qual podem traslladar sense esforç l’essència del problema, originat, això sí, per motius diferents-. Clément Mathieu, professor de música a l´atur, amb un sentiment subjectiu de fracàs professional, comença el seu primer dia de treball com a vigilant en un internat masculí de reeducació de menors, situat en una petita ciutat francesa. En només uns pocs segons, ja té adjudicat el sobrenom de cap-d´ou, entre d´altres. Uns minuts més, i es veu immers de ple en el foc creuat d'aquesta constant guerra de frustració, exasperació i ira que s'ha apoderat del centre.
“ACCIÓ-REACCIÓ”- és la consigna del director Rachin i a ella subordina tot el seu mètode “pedagògic”. Els altres membres del quadre docent acaten maquinalment la màxima. Però, amb aquest mètode repressiu, amb prou feines si arriben a mantenir l'autoritat sobre els seus difícils alumnes.
Barratier posa en relleu el caràcter inhumà del procediment, jugant amb una paradoxa: el Principi d'acció i reacció, constitueix la tercera llei de la mecànica de Newton
(1). Es tracta, doncs, d'una llei física, d´aquelles que s'apliquen a la matèria inanimada. Però no es pot traslladar, sense més, a l´ésser humà el qual, creat a imatge de Déu que és amor, és molt més que matèria. L'univers està governat per lleis físiques i biològiques, però no som esclaus cecs d'elles... Massa sovint, sense adonar-nos-en, se'ns esquitlla aquest sofisma i ho apliquem com a principi rector en la nostra vida quotidiana: “Aquest me la fa, i jo la hi torno, faltaria més!”, “faig just el contrari del que em diuen perquè vull ser rebel i sentir-me lliure (o sigui, que segueixo essent un titella)” “això em ve de gust i això faig, és una passió inevitable, no es pot dominar”, “vaig tenir una mala experiència, un fracàs, ja no puc ser feliç i tothom que vingui després ho pagarà”...Les conseqüències són dramàtiques; ens fem esclaus dels esdeveniments, de la manera d´actuar dels altres, d'infinitat de coses, i quedem atrapats en un cercle viciós que condueix a la destrucció i ens fa adoptar postures que no van amb nosaltres.
Com sortir-ne? Observem al vigilant Mathieu: compadit d'aquells pobres nois i de les seves vides sense horitzons, ben aviat ha oblidat els seus propis problemes, i esmerça tota la seva energia a buscar maneres de construir quelcom que esdevingui positiu per a tots. De bell antuvi no s´enfronta desafiant a Rachin, això sol ser contraproduent en aquests casos; però s´hi encararà amb decisió, si això arriba a ser imprescindible. No busca anar contra ningú, sinó a favor de tots, de la part bona de cadascun. Per això és més murri, i utilitza la mà esquerra tant com li és possible. I així, amb autoritat intel·ligent i amorosa, però emprant gran fermesa quan cal, intenta acostar-se als seus alumnes. Observant-los, descobreix que la música atreu espontàniament el seu interès. Organitza doncs, amb ells, un cor polifònic que aviat proporciona a tota la classe un nou afany de superació i un motiu benèfic d'unió. També els altres professors es van contagiant del nou aire fresc que rejoveneix l'ambient.
Ja veiem quin és el camí, l'amor és la resposta. L'amor té sempre la seva
font en Déu, i Ell és sempre nou, sempre vida, sempre creador. Si Déu tingués una màxima no seria la de Rachin, seria més aviat quelcom semblant a “acció-creació”, perquè tot ho regenera, fa noves totes les coses, per molt desesperada que sembli la situació. Si li demanem ajut i, tot deixant-lo entrar en el nostre cor, seguim les seves inspiracions, trobarem sempre una resposta constructiva als fets, una sortida creativa que ajudi a millorar les coses.
Es diu de vegades que els cristians hem de nedar contra corrent. Tot i admetent que hi ha una part de veritat en això, jo m´estimo més enfocar-ho des d'un altre punt de vista; més aviat m'agrada pensar que hem de nedar a favor del corrent, però escollint molt bé per quin de tots ells ens deixarem impulsar. Cal buscar, amb humilitat, per a trobar aquest corrent de vida bona, aquesta llavor de veritat, que Déu ha dipositat en el cor de cada persona i bregar a favor d'ella, tot evitant els remolins desordenats que ens arrosseguen al llot, o els troncs i pedres amb els quals podríem prendre mal. Que ningú no ho dubti, Déu ha amagat amb immens afecte un talent a l'ànima de cada persona, una llavor per a ser feliç i donar molt de fruit. Ningú n´està mancat i no n´hi ha cap que sigui menys valuós que els altres.
Però tornem a “El fons de l'estany”; quan tot semblava anar sobre rodes, sobrevenen les dificultats (com sol succeir a la vida). És llavors quan la veu del cínic es reafirma en la seva voluntat de no confiar, dient-se satisfet: “veus com jo tenia raó, és de babaus intentar-ho!”. Fins i tot una veu maliciosa ens castiga interiorment amb aquest mateix agulló. És el moment de no rendir-se i perseverar, de seguir esperant, de seguir creient... per què? L'amor, sempre l'amor és la raó. No ens deixem atrapar pel cínic i la seva obstinació; no hi cap sinó encomanar-lo en les nostres pregàries, i seguir construint per la nostra banda, recolzats en el Senyor, on encara hi hagi portes obertes. La bona sembra dóna sempre bons fruits, encara que moltes vegades qui la sembra no arribi a veure'ls en aquesta vida. Mathieu no és un fracassat, molt al contrari, és un triomfador, perquè estima i lluita pel bé; això és ja una victòria de vida.
En moltes ocasions demanem a Déu miracles. Algunes vegades Ell concedeix algun d'aquests que resulten prodigiosos i cridaners, com aquells que es descriuen als evangelis. Però això no succeeix amb gran freqüència. La major part de les vegades ens dóna a nosaltres el poder d'anar-los construint a poc a poc, amb petits passos de fe i esforç, i tot l'amor per la nostra part. A “El fons de l'estany” esdevenen molts d'aquests miracles. Constantment floreixen per tot el món milers d'aquests miracles humils, de la mà dels senzills sants amagats. És una llàstima que tantes vegades no els sapiguem apreciar. Però la veritat és que en els nostres dies ens calen molts més Mathieu; Benvinguts siguin tots ells! T'hi animes?

“Crec que es pot desxifrar el que sóc a través de cadascun dels personatges... sense excloure al director!” (Cristophe Barratier)
Quin gran servei ens proporcionen les icones, les imatges que veiem, per a concretar els conceptes i intuïcions que forgem en el nostre interior, però que queden un xic abstractes! Quant ajuda el veure reflectits, com en un mirall, actituds, encerts i errors, per a aprofundir en el coneixement de nosaltres mateixos i llaurar aquesta successió de decisions i actituds meves que decidiran en qui em vaig convertint!
Vull compartir amb tu un parell d'aquestes il·lustracions, presents en aquesta pel·lícula, que m'han ajudat especialment:
1-La vivència del perdó i de la comprensió de Déu-Pare: ho veig reflectit en l'actitud de Clément Mathieu i també del bo d´en Maxènce, envers els nois. No governa en l'amor aquest fred “acció-reacció” del director Rachin sinó, més aviat, un altre formós principi: PECAT-MISERICÒRDIA. La misericòrdia davant l'error no consisteix a dir que tot està bé i que res no ha ocorregut, que no existeixen el bé i el mal. No, això seria afegir més mal (una mentida) al mal precedent. La misericòrdia, en canvi, busca restaurar al pecador per l'amor, donar-li l´ocasió de reparar el dany que ha causat amb la seva falta. De vegades, fins i tot resulta precís un càstig, però no motivat per la ira, la venjança o l'afany de dominar o humiliar, sinó per a permetre-li prendre consciència del seu pecat i edificar en bé el que abans va destruir en mal. Ho veiem en el jove Le Querrec, exercint d'infermer de qui ha estat la seva víctima. Encara més bell resulta l'agraïment pel perdó, a l´esplèndida escena amb Pierre Morhange durant el concert públic del cor.
Si eliminem de la vida l'experiència del perdó i de la reconciliació (especialment en el Sagrament de la Reconciliació), li robem a l´ésser humà un dels elements clau per a arribar a la felicitat. Només qui és capaç de demanar perdó i se sap perdonat, és capaç de perdonar. La resta només són frases i eslògans que no arrelen en el cor i, en el moment menys pensat, rebroten amb la rancúnia o la culpabilitat reprimides.
2-Reservo un espai privilegiat pel petit Pépinot. M´emociona pensar que Déu i Maria ens veuen així, com el veiem nosaltres a ell quan, amb senzillesa de cor i humilitat, els demanem confiats, sense defallir, allò que necessitem. Estic convençuda que els seus Cors es commouen desbordats per una gran tendresa envers nosaltres, quan ens presentem davant ells tal com som: petits, pobres i desvalguts (Cf. Mc 10, 13-16). El petit ajudant del director del cor representa per a mi una personificació del “demaneu i Déu us donarà” de l'Evangeli (Llc 11, 9-13).
Mereix un esment particular la magnífica banda sonora de Bruno Coulais; una sèrie de vint-i-un temes que són un cant a la vida, a la necessitat de ser millor cada dia i de superar les dificultats. Algunes han estat compostes especialment per a la pel·lícula amb estudiada senzillesa i emotivitat, com correspondria a unes peces que, en la ficció, són obra de l'humil Mathieu; d´altres han estat seleccionades de diferents autors o del propi Barratier. Es té molta cura de la sensació de progrés en el nivell d´aprenentatge dels cantaires del cor. Les parts corals estan
interpretades magistralment pels petits chanteurs de Saint-Marc de la catedral de Lyon i el seu solista, Jean-Baptiste Maunier, qui també encarna, com a actor, a Pierre Morhange, amb expressiva interioritat.
No es pot ometre tampoc un esment al bon treball dels petits actors, novells la major part d´ells, els quals, juntament amb els adults, van haver de suportar la canícula estival amb robes d'hivern en les escenes inicials, doncs tota la pel·lícula es va rodar a l'estiu.
Vull agrair, en fi, a tots ells i als altres membres de l'equip de filmació que ens hagin regalat tot això, i a Déu per haver-los-ho regalat a ells.


“La humanitat encara no sap el que té en posseir el do de la música” (Pau Casals).
[1] Ens diu que si un cos A exerceix una acció sobre un altre cos B, aquest exerceix sobre A una altra acció igual i de sentit contrari. Això és quelcom que podem observar quotidianament en nombroses ocasions. Per exemple quan som en una piscina i empentem algú, nosaltres també ens movem en sentit contrari. Això és degut a la reacció que l´altra persona fa sobre nosaltres, encara que no tingui la intenció d´empènyer-nos a nosaltres.
ELS NOIS DEL COR (Els choristes)

Adreça: Christophe Barratier.
Països: França i Suïssa.
Any: 2004 .
Durada: 95 min.
Gènere: Drama.
Música: Bruno Coulais.
Estrena a França: 17 Març 2004 .
Estrena a Espanya: 3 Desembre 2004

(Està disponible a la xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona)

HEINRICH HARRER: DE “7 ANYS AL TIBET” A L´EXPEDICIÓ FINAL

El proppassat 7 de gener Heinrich Harrer “es llençà amb una gran tranquil·litat envers la seva darrera expedició”- així ho comunicava a la premsa la seva família-. El llegendari muntanyenc austríac s´havia fet famós per diverses fetes, i el seu llibre autobiogràfic “Set anys al Tibet”, publicat originalment al 1953, i dut a la gran pantalla l´any 1997, pel director francès Jean Jacques Annaud, amb l´actor nord-americà, Brad Pitt, com a protagonista.
Considerat un dels grans alpinistes del segle XX, tenia 94 anys en el moment del seu traspàs. Havia nascut el 6 de juliol de 1912 a Huettenberg, ciutat situada a una zona molt escarpada d´Àustria, on va desenvolupar des de petit un gran amor pel muntanyisme. Cursà estudis de geografia i de professor de gimnàstica. L´any 1936 fou l´abanderat del combinat olímpic austríac als Jocs Olímpics de Berlín. Al 1937 fou campió de descens als Jocs Acadèmics. Va participar en més de vint expedicions d´alta muntanya de gran dificultat, i va rodar quaranta documentals a l´aire lliure. L´any 1938 formà part de l´expedició que va assolir per primera vegada el cim de la mítica cara nord del Eiger, als Alps Suïssos, que abans s´havia cobrat vuit vides. El seu èxit com a escalador el va dur, amb 27 anys (1939), a l´equip austro-alemany que pretenia coronar per primera vegada el pic Nanga Parbat (de 8.114 metres) al Caixmir, a l´Himalaia. L´esclat de la Segona Guerra Mundial va frustrar els plans, i tot l´equip fou arrestat i dut a un camp de presoners anglès a l´Índia. Després de quatre anys i mig allà, van aconseguir fugir, juntament amb un company, Peter Aufschnaiter. Van haver de recórrer, en una ruta increïble, 2.000 Km vagarejant per les muntanyes durant més de vint-i-un mesos, i travessant trenta-un passos i uns cinquanta cims de més de 5.000 metros de altitud, abans d´arribar a Lhasa, capital del Tibet; allà romangueren gràcies a un permís especial del govern tibetà, doncs la ciutat sagrada estava prohibida als estrangers. S´hi van estar cinc anys en un clima d´amistat i d´intercanvis mutus de coneixements amb els llogarrencs. Heinrich es guanyà la confiança del Dalai Lama, que llavors tenia 11 anys, esdevenint el seu preceptor i amic. L´amistat va perdurar, i el Dalai Lama el va visitar a Àustria amb motiu del seu vuitanta i també noranta aniversaris, respectivament. Descriu la seva vivència d´aquests fets al seu llibre “Set anys al Tibet” i també a “La meva vida a la cort del Dalai Lama”. “Tant de bo aquests records desvetllin en el meus lectors una mica de simpatia i comprensió envers un poble, l´únic anhel del qual, fou viure lliure i independent!” –manifestava com a darrera aspiració en escriure els llibres-.
La terrible invasió militar xinesa del Tibet l´any 1950, va dur tots dos austríacs a deixar el país menys d´un any després. Va continuar, més endavant, les seves arriscades exploracions a l´Amazones, Groenlàndia, Alaska, Congo i Guinea, entre d´altres indrets. Però el que havia marcat la seva vida havia estat el viatge al Tibet.
Havent esdevingut tan famós, gairebé un mite per la seva epopeia, s´entén la gran commoció que van causar les afirmacions de l´article de la revista alemanya Stern, segons les quals, Harrer havia estat nazi des del 1933, membre de les SA i després de les SS. Malgrat negar-ho inicialment, un cop enfrontat amb les proves, ho acceptà parcialment i es retirà, desapareixent de la vida pública. El periodista austríac Gerald Lehner va trobar el seu expedient, que no el relacionava amb cap crim de guerra, però sí donava motius d´inquietud sobre les seves activitats; la presencia de Harrer al Tibet hauria pogut tenir com a motiu una campanya nazi amb la intenció d´aliar-se amb el poble tibetà (al qual Himmler considerava descendent de la raça ària), contra els jueus asiàtics i els anglesos. Segons aquesta versió dels fets, alguns dels contactes allà haurien obert el pas a Lhasa als dos joves austríacs. Harrer afirmà que la seva pertinença a les SS va ser merament passiva i oportunista, a fi de poder participar a les expedicions, i que llavors encara no hi havia indicis dels extrems criminals on haurien d´arribar més tard els nazis. “Això no obstant, crec que el que va succeir amb les SS va ser un dels errors de la meva vida, potser el més gran” –concloïa- .
Independentment del tipus de nazi que hagués estat Heinrich Harrer, el cert és que el Tibet el transformà. Al llarg del seus posteriors cinquanta-tres anys arreu del món, desenvolupà una gran tasca humanitària, no només en defensa de la sobirania del Tibet, sinó també de la dignitat dels pobles del tercer món. En tot cas, només Déu pot jutjar-lo i el que ens pertoca a nosaltres és encomanar la seva ànima a la Misericòrdia Divina.
No podem conèixer en profunditat tota la veritat sobre el Heinrich Harrer real i les seves activitats, és per això que vull deixar clar que només em baso en el personatge que ens presenta la pel·lícula “Set anys al Tibet”, quan faig les consideracions que segueixen.
Hom podria interpretar el relat d´una manera global, considerant-lo com un exemple de vida a la qual, en essència, té lloc el mateix que en qualsevol vida, de qualsevol persona que ha viscut, viu o viurà: Déu que estima a tots els homes, surt a l´encontre de tots i cadascun, constantment, fent servir els mitjans disponibles, amb la intenció enamorada de que anem obrint els ulls a la veritat sobre nosaltres mateixos i sobre el sentit de la vida, a fi que arribem a entendre el que és estimar i ser estimat. Vol que, d´aquesta manera, se´ns faci palès el nostre estat de pecat i pobresa i, amb senzillesa, ens obrim a l´acció del seu amor per poder ser salvats per Ell. Cada individu és lliure de obrir-se, o bé, tancar-se a cada petita o gran crida que l´Esperit Sant li va fent al llarg del seu camí i, d´aquesta manera, avançar més o menys, o gens, en la pròpia realització vital, en l´assoliment d´allò pel que hem estat creats i que és l´únic que ens pot fer feliços .
Prenc com a exemple quatre moments àlgids de la filmació.
El primer esdevé quan, després de fugir plegats del camp de presoners, i fer un llarg recorregut per les muntanyes, el company d´en Harrer el confronta amb la seva veritat: Heinrich és tan cínic (se´n riu, fins i tot, quan l´enxampen en una mentida greu) i insensible als altres, que ningú no és capaç de suportar-lo. És la gota que fa vessar el got d´una sèrie de fets que el fan adonar-se de com n´ha arribat a abusar i utilitzar els altres, anant sempre a la seva. Els ulls se li obren, a aquell gran egoista, addicte al propi jo (cosa molt freqüent als nostres dies) i, amb admirable decisió, comença a reaccionar i a rectificar tot demostrant-ho amb fets (altrament foren només parauletes buides). Comença a buscar també el bé dels altres, fins i tot amb sacrifici. En definitiva, surt d´ell mateix per començar a estimar.
El segon té lloc quan tots dos amics malden per conquerir la mateixa noia. Ell fa servir el seu tarannà narcisista de sempre, pensant només en lluir-se ell mateix. L´altre jove, en canvi, pensa en la noia i es comporta amb humilitat. Un dia, ella, encuriosida per les activitats muntanyenques d´en Heinrich li en fa preguntes, i ell li mostra als diaris tots els seus premis i medalles. Com que ella no entén per a què serveix tot allò, ell li explica que és per triomfar, per arribar més a dalt que ningú... Justament això és el que a ella la deixa perplexa!: “al meu poble no és això el que té valor...”-respon- i li explica que el que valoren els seus, és la senzillesa i el desenganxament dels desitjos. Una mica cansats com estem de la societat a la qual vivim, brutalment competitiva i esclava de l´eficiencia, en un principi se´ns fa simpàtic aquest plantejament. És un esbós de veritat que prové d´aquelles llavors que Déu hi ha posat al cor dels homes i es manifesten quan hi ha bona voluntat. Però la plenitud de la Veritat és Jesucrist (“(...)Jo sóc el camí, la veritat i la vida(...)” -Jn 14, 6-) i l´ha revelada a l´Església, la seva Esposa; Ell en encarnar-se ens ha mostrat que el món material no és dolent, ni és virtut evadir-se´n, sinó implicar-nos-hi i estimar-lo ordenadament, posant-lo al servei de l´amor, al servei de Déu i els altres, a fi que el Regne de Déu progressi. No és dolent arribar als primers llocs si no ho fem per auto-complaença, sinó per poder fer el bé. Certament, els cristians ens hem contaminat tant de l´afany de poder i del materialisme que ens envolta, que moltes vegades deformem la veritable imatge del que Jesús ens ha vingut a ensenyar: la Humilitat i el fer-se servidor de tots per amor, a exemple d´Ell. [“(...)qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor (...) com el Fill de l´home, que no ha vingut a ser servit sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”(Mt 20, 26-28)].
Un tercer moment que vull destacar és aquell en el qual el protagonista diu: “pensar que jo abans també estava d´acord amb això...!” Es referia a l´ús de la força i la violència a fi de dominar els països, d´imposar les idees. Però ara ell estima aquell poble tibetà i li dol el seu dolor; en Harrer ha après la lliçó de la compassió i la misericòrdia. Tant de bo tots l´aprenguéssim, aquesta lliçó i ens poséssim sempre en el lloc de l´altre en les nostres actuacions! Llavors ens adonaríem que el proïsme, és una persona com tu i com jo, amb sentiments, esperances, drets i anhels. Com canviaria el món si s´escampés arreu aquesta manera de viure!. Novament veiem aquí una llavor de veritat del que Jesús ens ha revelat en plenitud: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d´aquests germans meus més petits, a mi m´ho fèieu.” (Mt 25, 40). I Ell mateix, compadint-se de la nostra miserable situació, ha volgut posar-se completament al nostre lloc, fent-se home com nosaltres i carregant a sobre seu tot el pecat i patiment del món. Per això la Misericòrdia de Déu és un dels seus atributs més magnífics.
Finalment (i arribem al quart moment) el jove Dalai Lama l´encoratja a posar en pràctica aquella nova actitud a la vida que havia après, a rectificar els errors que pogués i esmenar-se, sí, però... a la seva vida real! Efectivament, l´encontre amb la veritat no ens ha de conduir a una evasió cap un món que ens podria semblar més idíl·lic o fascinador. Hem de buscar el nostre camí, partint de la nostra realitat i forjar-lo pas a pas, amb l´ajut de Déu, amb petits esforços, renovats cada dia, a la vida quotidiana. És menys espectacular i, de vegades, més rutinari, però només així caminarem en la realitat i no en una il·lusió.
I la pel·lícula té un final feliç per en Harrer, i qualsevol vida el pot tenir també: mai no és massa tard per rectificar, cap error és massa gran com per no poder ser perdonat per Déu si així li ho demanem; sempre trobarem el seu ajut i amor incondicional, sempre amb els braços oberts...! Aquella alegria que trobà el protagonista en demanar perdó a l´amic o al seu fill, la podem trobar nosaltres, infinitament multiplicada, en demanar perdó a Déu i els germans, mitjançant el Sagrament de la Reconciliació, i començar de nou.
Quantes vegades una bona amistat, un amor humà veritable ens fa veure més a prop el Cel, ens fan venir ganes de ser més bons, més honestos i generosos, de cercar la Veritat plena...! No malbaratem l´ocasió, pensant que són ximpleries del moment que ens ha agafat sentimentals! Qualsevol amor de debò que hi hagi en aquest món és un petit reflex que s´alimenta de l´amor de Déu. Ell l´ha anat escampant arreu com a trampolí per que arribem a viure en Ell, en comunió amb els germans:
“(...)Déu és amor ; el qui està en l´amor està en Déu, i Déu està en ell.”(1Jn 4, 16).

ANY DE XAVIER

El 3 de desembre de 2005 s´inaugurà, amb una Eucaristia solemne, la celebració de “l´any de Xavier” en commemoració del cinc-cents aniversari del naixement de Sant Francesc Xavier, copatró mundial de les missions catòliques, amb Sta. Teresa de Lisieux.
Nascut al castell de Xavier (a prop de Pamplona), el 7 de abril de 1506, Francesc de Jassu i Azpilcueta era el fill petit d´una família notable del Regne de Navarra; es llicencià en Filosofia i Lletres a la Universitat de la Sorbona de París. Arran de la seva conversió, va passar a formar part de la naixent Companyia de Jesús. Un cop ordenat prevere, i després d´exercir les seves primeres tasques ministerials, marxà de missioner, nomenat pel Papa Nunci Apostòlic a les terres d´Orient. Allà duia sempre clavades al cor dues espines: els grans sofriments dels nadius a mans dels pagans i els portuguesos; i els mals cristians que, amb la seva apatia i l´escàndol que donaven, eren un greu obstacle pel bé i la comunicació de la Bona Nova de l´Evangeli. Es lliurà en cos i ànima a la missió que el Senyor li havia encomanat, i que Ell mateix beneïa, sense estalviar-li, tanmateix, molts patiments i treballs. Morí davant la costa xinesa, en condicions de gran precarietat material, el 3 de desembre de 1552, amb el Nom de Jesús als llavis i gran pau a l´ànima. Abans havia ofert al Senyor totes les tribulacions de la seva malaltia. Diuen alguns relats que, la coneguda imatge de Crist que hi ha a la Capella del castell on nasqué (anomenada també “el Crist del somriure”, amb motiu de l´enigmàtic somriure que il·lumina el seu rostre, símbol de la victòria sobre la mort) va suar sang en el precís moment del traspàs de Xavier. El seu cos, incorrupte, es conserva a Goa (Índia).

El punt d´inflexió de la seva vida l´havia marcat, anys enrera, la influència de Sant Ignasi de Loyola, company d´universitat que va esdevenir aquell “tresor”, el bon amic que ajuda l´amic en la recerca de la veritat. El fundador de la Companyia de Jesús, sacsejà l´ànima de Xavier amb els seus bons exemples de vida i adreçant-li reiteradament la pregunta de l´Evangeli: “Què en treu l´home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix?”(Llc. 9, 25). Li proposava també d´apartar-se uns dies de les seves tasques quotidianes, per seguir el mateix mètode d´interiorització que ell havia desenvolupat, basat en la seva pròpia experiència de creixement espiritual. Per fi accedí el deixeble a fer aquests exercicis espirituals sota el seu guiatge i, després de viure un dur combat espiritual per superar els obstacles, quedà profundament transformat per la Gràcia i l´Amor de Déu.

Abans de la seva conversió, Xavier era ben plantat, intel·ligent, perceptiu i emprenedor; de naturalesa molt sociable, alegre, jovial, li agradava passar-ho bé i, sobretot cantar. El seu cor, molt gran, ambiciós, aspirava a grans coses i els entrebancs no el deturaven. I després de convertir-se... què? Es tornà, potser, sorrut, ensopit i trist, i se li aigualí la festa? No, ben al contrari, en enamorar-se de Déu va trobar el veritable sentit i font de totes aquelles virtuts naturals amb que havia estat dotat i les va fer servir, renovellades per la Gràcia, en servei de la vocació, especialment pensada per a ell des de tota l´eternitat i per a la qual havia nascut. Amb el seu amor apassionat per la veritat i les persones, no planyia esforços en el desig de que tots coneguessin la salvació que ve de Jesucrist; componia cançons alegres i enganxadisses per a ensenyar el catecisme als nens i al poble senzill, feia servir el seu enginy per a negociar amb els governants i ajudar als nadius, era afectuós i bon amic dels seus amics i volia ajudar-los a ser feliços... Ho basava tot en l´amor a Déu, i la total confiança en Ell, i en que li donaria les forces i tot el que li calgués per a dur a terme la seva Santa Voluntat.

Tu i jo tenim també moltes qualitats i dons que provenen de Déu. Ell mateix ens ajudarà a descobrir com posar-los al servei de l´amor seguint la nostra vocació personal. D´aquesta manera, trobant el camí veritable i seguint-lo és com ens rejovenirem i serem lliures interiorment, i no quedarem buits i frustrats. Només hem de fer un acte de Fe en la persona de Jesús i decidir-nos a confiar-li la nostra vida i el nostre cor per que així Ell ens dugui al que ens ha de fer feliços a cadascun.
Jesús ens adreça a nosaltres, aquí i ara, la mateixa pregunta que a Xavier: “De què et serveix assolir tots els triomfs d´aquest món si, en canvi, perds la teva ànima?”
No vol dir això, ni molt menys, que ens haguem de desentendre de les qüestions d´aquest món, ni que sigui dolent lluitar per assolir fites, o coses materials. El que és dolent és tenir-ho com a finalitat i no com a mitjà, i voler-ho a qualsevol preu: transgredint les lleis que Déu ha inscrit al nostre cor i la nostra naturalesa; perdent la pau de l´ànima; ignorant, quan no utilitzant, les persones...El que és dolent és fer-nos esclaus de les coses fugisseres.

No, no val la pena una mentida, una trampa per tancar un negoci o aprovar un examen. No compensa perdre la salut i robar l´afecte que devem als nostres, per adquirir unes riqueses o un status que no ens són imprescindibles. No és un bon negoci negar Jesús davant els homes, per por que ens mirin malament o ens ataquin, i merèixer així que Ell ens negui el dia del Judici (Cf. Mt. 10, 33).
Moltes vegades ens volem enganyar a nosaltres mateixos dient: “bé, només faig aquesta trampeta en això petit...”, “però amb això jo no faig mal a ningú...”, “qui ho ha de saber...?” (tot se sabrà, tard o d´hora -Cf. Mc. 4, 22-), “tal com està el món, jo no faig tant de mal com aquells altres...”, “tothom ho fa...!”. Prou que sabem, però, que sí que en fem de mal, perquè en comptes d´aixecar el clima moral i l´amor a Déu en el nostre món, ofenem el Senyor i ens degradem gradualment, fins que ja cap pecat no ens semblarà greu. Prou que sabem també, que no tothom juga aquest doble joc d´una espelma a Déu i una al diable. No, hi ha força persones, guiades per l´Esperit Sant (o sàpiguen o no), molt valentes, que pateixen presó, calumnies, humiliacions i perden avantatges materials, i fins i tot la vida, per tal de dir sempre “sí” a Déu, i “no” al que és incompatible amb el seu Amor i la pròpia consciència. I ho fan, no perquè siguin masoquistes, sinó perquè han experimentat que només es pot ser feliç vivint en la Veritat.

Déu ens ha escollit per confiar-nos l´Evangeli, no per que després ens deixem arrossegar cap el fang ni que sigui de mica en mica; sinó per ser llevat, enmig del nostre entorn quotidià, de vida nova, neta, honesta, enamorada, per ser fidels a la crida personal d´Aquell que no ha dubtat de morir a la Creu per salvar-nos. És clar que és un camí esforçat! si no...quina gràcia tindria, si ja estava tot fet?

Senyor, et demano, per intercessió de Maria i de Sant Francesc Xavier, que toquis el meu cor per que no m´enganyi l´Enemic, que vol arrabassar-me el tresor més valuós: el teu Amor. Et demano que avui m´ajudis a fer aquest primer pas de confiança en Tu, que ets la Vida i la Joia, doncs vull creure que val la pena, malgrat els meus grans dubtes i resistències inicials...

Podríem resar la novena de la Gràcia de Sant Francesc Xavier, que va del 4 al 12 de març (doncs fou canonitzat el 12 de març de 1622) i, encara molt millor, si ens és possible, fer uns Exercicis Espirituals.